|
GRAMC s'ha adherit al manifest i us convida a tots a la convocatòria de protesta per al dissabte 29 de maig a Vic.
CONTRA EL RACISME I LA XENOFÒBIA
TOTS SOM PERSONES
Després d’un segle XX ple d’atrocitats lligades als prejudicis racials, avui encara no hem fet net. Cap societat està vacunada contra el virus de la intolerància. Des del nazisme fins a l’apartheid sudafricà, la història ens ensenya que la discriminació i la negació dels drets fonamentals de les persones acompanyen ideologies que amenacen la convivència en llibertat. L’autèntica pau i la cohesió social s’han de fonamentar en el respecte a les minories i el tractament igualitari de la diversitat.
Alguns ajuntaments catalans són vulnerables davant del creixement d’actituds intolerants, arribant a prendre decisions discriminatòries. La crítica irracional al fenomen migratori pot derivar cap a la negació de drets: d’uns drets fonamentals, que són inseparables de les persones. Per això ningú que tingui sensibilitat democràtica se n’hauria de desentendre. Els atacs a les minories són una amenaça greu a la democràcia.
Posen en perill els anhels catalans d’avançar cap a un sistema de llibertats integrador, on tots i totes puguem formar part d’un projecte comú. Per això,
MANIFESTEM:
- Reclamem a les institucions públiques una postura clara i decidida a favor de la garantia dels drets de totes les persones, sigui quin sigui el seu origen, religió, ètnia, condició econòmica o situació administrativa.
- Exigim als partits polítics un paper actiu i explícit en la defensa dels valors democràtics i en el rebuig a la xenofòbia; que renunciïn a la utilització interessada i electoralista del fenomen de la immigració.
- Emplacem l’ajuntament de Vic, i els altres que posen obstacles a l’empadronament, per tal que es comprometin públicament i sense ambigüitats a facilitar a tothom, sense distincions, el compliment de l’obligació d’empadronar-se.
- Esperem que els mitjans de comunicació prenguin la màxima cura en preservar la dignitat de totes les persones i grups, impedint la criminalització de la immigració i evitant la difusió d’ideologies que atempten contra els drets de les persones.
- Demanem que tots els àmbits de la societat, associatius, religiosos, culturals recreatius i esportius, es mobilitzin i es comprometin en la defensa de les llibertats col·lectives i els valors humanitaris; que actuïn contra les idees xenòfobes i el racisme, i promoguin l’educació en la igualtat.
- Fem una crida a tots els ciutadans i ciutadanes: que estiguin permanentment vigilants, a punt de respondre i contrarestar qualsevol discriminació, agressió o campanya racista; que tothom s’impliqui d’una manera clara i compromesa. Totes i tots hem de treballar colze amb colze a favor de la convivència. Per això, proclamem que:
TOTS SOM PERSONES! NO AL RACISME! NO A LA XENOFÒBIA!
Vic, maig del 2010. |
|
|
Editorial: Una nova situació? |
Editorial: Una nova situació?
Fa més de dos anys que es va iniciar la crisi econòmica que, poc a poc, arriba a totes les llars. A Catalunya, l’atur registrat és de 593.650 persones de les quals un 22’5% són estrangeres (133.833). En aquest context, als últims temps han crescut idees xenòfobes i racistes que a diferència d’altres moments tenen més ressò social. Per exemple, a les enquestes sociològiques augmenten les persones que afirmen que un dels problemes de la nostra societat és el nombre elevat de persones estrangeres. A la vegada, de la mà d’aquesta percepció social, creixen també les actituds de rebuig de l’altre, especialment dels seus signes identitaris. Cal dir que aquestes idees sempre han estat presents si bé, en temps de prosperitat, tenien menys recorregut. Un bon exemple és la recuperació de Convergència i Unió del carnet per punts, proposta molt semblant al contracte d’integració del Partit Popular, sense que s’hagin aixecat masses veus per denotar les seves característiques xenòfobes i racistes quan, només fa quatre anys, va aixecar multitud de crítiques.
La crisi econòmica i la feblesa dels líders polítics davant els discursos que col·loquen a les persones estrangeres en el centre de tots els mals que pateix la nostra societat han creat el caldo de cultiu pel creixement del racisme i la xenofòbia. I, en temps electorals, autonòmiques i municipals, la manca d’ètica i moral d’una part de la política fa que sigui més important pescar vots adaptant el discurs a la xenofòbia creixent que defensar la igualtat i la cohesió social. L’empeny de l’Ajuntament de Vic amb el suport de Convergència i Unió per negar l’empadronament a les persones estrangeres que no tenen regularitzada la seva situació administrativa o per denunciar-les per aconseguir que siguin expulsades o les mocions presentades en el mateix sentit pel Partit Popular de Catalunya a tots els ajuntaments on tenen representació són alguns exemples d’allò que veurem en els propers temps. En altres casos, com a Badalona, es fan discursos i es reparteix propaganda electoral obertament racista que criminalitza a les persones estrangeres sense que aixequi masses terratrè mols entre els seus responsables polítics que, per tant, acaben donant per bones aquestes idees (les quals, des del seu punt de vista han estat malinterpretades).
Per això, ara més que mai, cal recordar les denúncies que moltes associacions, entre elles la nostra, hem fet en els últims anys del tracte discriminatori que pateixen les persones estrangeres tant a les noves lleis com en els discursos que majoritàriament es donen per bons al voltant de l’estrangeria. Hem denunciat la nova llei d’estrangeria o la directiva de la vergonya de la Unió Europea, però també hem denunciat els discursos que emfatitzen la preservació d’una identitat nacional lligada a una història, llengua i, fins i tot, religió comuna o l’equiparació entre integració i incorporació a una suposada cultura comuna. També hem denunciat les mesures i declaracions que solapadament fan creure que hi ha masses persones estrangeres i cal que retornin als seus països d’origen. En els últims dos anys, tant des d’Europa com des de l’Estat els discursos, les directives, els decrets i les lleis promulgades han anat en el mateix sentit i, per tant, no és gens estrany que els estereotips i els prejudicis xenòfobs al voltant de les persones estrangeres hagin crescut i, a la vegada, es posin sobre la taula “solucions” racistes a problemes reals com l’atur, l’augment de la pobresa i de l’exclusió social.
També cal recordar les denúncies a la consideració exclusiva de les persones estra ngeres com a mà d’obra. Els efectes d’aquest binomi estan a la vista. És cert que l’efecte crida més important és l’existència de treball i, per això, a la última dècada a Catalunya i a tot l’Estat ha crescut espectacularment el nombre de persones estrangeres. Hi havia treball per a tothom. Els problemes van començar quan hi havia estrangers, certament pocs, que van ocupar legítimament llocs de treball que a l’imaginari social no estaven pensat per ells i van augmentar amb la crisi i la destrucció de llocs de treball. En un context políticament consensuat que emfatitzava la relació entre estrangeria i mà d’obra i que s’oblidava del reconeixement de la ciutadania a totes les persones que habitaven al seu territori, que posava traves a la seva regularització administrativa o al reagrupament familiar, entre altres, no és gens estrany que hi hagi persones nacionals que es preguntin perquè no tenen treball quan hi ha persones estrangeres que treballen. I, certament, l’argument segon el qual les persones estrangeres són el col·lectiu més afectat per la crisi actual, cert d’altra banda, serveix de poc a les persones nacionals que estan a l’atur i sense expectatives de trobar treball.
Aquests sentiments es desperten principalment respecte a les persones estrangeres que no tenen regularitzada la seva situació administrativa i, per això, els i les “caçavots” posen el seu punt de mira en aquest col·lectiu. La situació no és gens fàcil ja que malauradament les veus que defensen la necessitat de parlar de problemes socials que afecten a tothom i deixar de parlar del “problema de la immigració” són molt poques i tenen molt poc ressò. Val la pena recordar les paraules de Josep Ramoneda el 2 de març a un article al diari EL PAIS en el que, des de posicions semblants a les ja exposades, deia “la tasca principal de les societats actuals és l’aprenentatge d’aprendre a viure junts gent diferent. És una saludable necessitat. Necessitat, perquè les societats homogènies, que vam pensar que eren les nostres, ja no tornaran mai més... Saludable, perquè descobrirem que les diferències són menys grans del que sembla, sobretot si som capaços de buscar acords per defensar-nos conjuntament del mal enlloc d’entestar-nos a lluitar pel bé... La convivència no millorarà fomentant l’odi (assenyalant la maldat intrínseca dels il·legals), sinó comprometent-nos tots en les solucions. És a dir, parlant de problemes socials, que a tots ens concerneixen, i no de problemes d’immigració, que no és sinó una manera d’assenyalar ja d’entrada els culpables, aquells que sobren, segons els que afirmen que no hi cabem tots, aquells a qui es nega el reconeixement”.
Malauradament, aquest punt de vista té pocs adeptes i, en canvi, proliferen les declaracions en sentit contrari. Per això, en aquests moments difícils cal reafirmar els nostres postulats fent una crida a totes les persones que manifesten el seu malestar amb l’augment de la xenofòbia i el racisme per convertir-se en protagonistes d’un discurs diferent que situï el capital financer i la desídia política en el centre dels problemes que pateix la nostra societat. Us cridem a la defensa de :
1. La igualtat i la dignitat de totes les persones a Catalunya, Espanya i Europa.
Cal denunciar, si escau, les normatives, directrius i instruccions que criminalitzen les persones estrangeres i destil·len exclusió, xenofòbia i racisme.
A més a més, us cridem a denunciar les actuacions i manifestacions indignes i discriminatòries envers les persones estrangeres i les entitats i persones que treballen en aquest àmbit per part d’administracions públiques, entitats privades o dels seus portaveus i representants.
Us proposem que vetlleu pel compliment i desenvolupament del Pacte Nacional per a la Immigració de Catalunya, que GRAMC va signar i que conté orientacions i actuacions respectuoses amb el reconeixement i els drets de totes les persones que resideixen a Catalunya. I, a la vegada, us demanen que denuncieu les actuacions xenòfobes de partits polítics i entitats que van signar aquest pacte i que actualment s’apunten i proposen idees racistes i xenòfobes.
2. La lluita contra les desigualtats i per l’enfortiment de la cohesió social.
 Us cridem a reforçar el treball adreçat al conjunt de la població que viu a Catalunya, des d’una perspectiva integral i oberta, per tal d’evitar la dualització de la societat i de treballar pel reconeixement de les diferents identitats individuals i col·lectives. Cal que sumen esforços i que dediquem una part del nostre temps al desenvolupament de programes que donin més força a la lluita contra la xenofòbia i el racisme.
En definitiva, són temps difícils que necessiten que totes les persones que creiem que és possible un altre mon participem activament en la defensa de la igualtat i la cohesió social. Totes i tots esteu cridats a aquest repte.
Ignasi Vila, president dels GRAMC
|
|
93 habitatges “protegits” a Teià |
La construcció en sòl cedit pel municipi, de 93 habitatges de protecció oficial a Teià, obria expectatives de donar sortida a la difícil problemàtica de l’habitatge al nostre poble de les persones amb rendes baixes.
A Teià, que és un dels pobles amb una renda per càpita més alta de Catalunya, també hi viuen persones que habiten en infrahabitatges. La manca de pisos assequibles i l’urbanisme “d’alt standing” imperant, expulsa gradualment del nostre poble a famílies nombroses, monoparentals, amb rendes baixes i en general a tot un col·lectiu de ciutadans joves i grans.
La Generalitat de Catalunya, que és la que ha promogut els habitatges de la Plana, no ha volgut escoltar ni tenir en compte, les demandes i necessitats reals d’habitatges a Teià.
Dels 93 pisos, només un bloc és de lloguer. Són 27 habitatges de 50m2 i de dues habitacions. La resta són pisos de compra i es troben en els altres edificis. Són 66 habitatges de dos dormitoris amb superfícies de 51 i 63m2 per tant amb més superfície i millors acabats que els de lloguer. Els 32 pisos de 3 dormitoris que oscil·len entre 66 i 78m2 tots són de compra.
Aquest repartiment desigual entre lloguer i compra obliga a les famílies nombroses a optar als pisos de compra, opció aquesta molt difícil d’assolir per les famílies amb rendes baixes que són majoritàriament les que es troben en infrahabitatges i situacions difícils.
A la presentació de les bases per part de la Generalitat, es va parlar de no construir guetos. Nosaltres creiem que aquestes fórmules són les que fan els guetos:
- Segregar per blocs i metres quadrats el pis de lloguer i el de compra
- Fomentar la compra i no el lloguer
- No tenir un mínim de deu pisos de tres dormitoris en règim de lloguer.
- Expulsar del poble els col·lectius més desafavorits.
Volem denunciar públicament que ADIGSA s’està comportant amb criteris immobiliaris especulatius. No queda ni rastre de sensibilitat social en els seus plantejaments, discursos i actuacions.
Hi ha famílies que a Teià han fet la seva llar, on han nascut i viscut els seus fills, i que si no poden accedir a aquests habitatges es veuran empeses a marxar.
Un poble on les rendes més baixes no tenen cabuda, és un poble gueto.
És de savis rectificar. Demanem a ADIGSA que:
- Tingui en compte les necessitats socials reals de Teià.
- Posi deu pisos de tres habitacions en règim de lloguer.
- D’aquests deu pisos que en cedeixi alguns a l’Ajuntament de Teià per tal que siguin gestionats pels Serveis Socials.
Assemblea Local del GRAMC de Teià
4 de març del 2010 |
|
|
Ara fa 10 anys i escaig una Assemblea Local de Gramc de Salt, potent en nombre de persones, en actuacions formatives, de denúncia i reivindicació dels drets de les persones estrangeres, rica en relacions humanes i estretament aliada amb l’Escola d’Adults de Salt, impulsava de la mà d’en Joan Colomer i en Sebas Parra el naixement de dos projectes educatius que encara són vius a dia d’avui: el Projecte de formació amb dones immigrades i el Projecte d’acollida lingüística i suport escolar amb nens/es immigrats/des.
L’Escola d’adults ens va donar aixopluc per a les dones i la Biblioteca d’en Massagran, a la Plaça del Mercat, per als nens i nenes, i vam començar a treballar.
Amb el primer grup de nens i nenes que van venir a la Massagran es van fer moltes coses: català i suport en les mates i en el coneixement del medi i amb els deures que toquessin el dia que venien, i sobretot vam parlar molt i de tot, de la relació amb els companys i els profes de l’institut, de les famílies i els amics, de l’amor i de com somniàvem el futur. De mica en mica aquell grup de nens i nenes es va convertir en una pinya. Quan va esclatar la guerra contra Irak van fer una pancarta gegant demanant la fi dels bombardeigs i, amb la inestimable col·laboració de gent i amics de Gramc, vam començar a sortir de Salt i a fer coses noves i a formar-nos tots plegats i, amb la Carme Vinyoles parlàvem i discutíem de democràcia i drets humans, analitzàvem retalls de premsa, entrevistàvem a en Joan Manel del Pozo, entre altres, ens convidaven al Fòrum de les Cultures, i debatíem o fèiem curts de cinema tractant els temes de la immigració i el racisme.
Aquells nens i nenes avui dia són joves estudiants i treballadors, són crítics i no s’amaguen a l’hora de donar la seva opinió. Aquests dies alguns d’ells sortien fent declaracions als diaris, a la ràdio i a la televisió. Reclamen que a Salt, el seu poble, la policia no els aturi constantment per identificar-los i protesten perquè no se senten representats per les diferents associacions que aquests dies han exercit d’interlocutors amb l’Ajuntament de Salt i, encara més, volen constituir una taula de joves al poble on tots el joves sigui quina sigui la seva procedència, o la dels seus pares, s’hi sentin representats.
Al cap i a la fi, malgrat alguns polítics i tècnics de l’administració local semblin entossudir-se en obviar el Gramc i les actuacions que fem a Salt, som molt presents en el dia a dia de moltes famílies i és ben cert que moltes de les educadores que hi han treballat ho han fet amb respecte i amor, educant per a la cultura del diàleg i amb l’esperança de seguir el mestre Paulo Freire perquè sabem que educant persones transformem realitats.
Elisabet Iglesias
|
COMUNICAT DE GRAMC ARRAN DELS FETS OCORREGUTS A SALT
Els últims successos que han tingut lloc a la vila de Salt requereixen una reflexió per part de l’administració i del conjunt de la societat tant per donar solució a l’actual situació com per prevenir en el futur possibles trencaments de la cohesió social a les comarques gironines.
1. Salt és una població que vora el 45% de persones estrangeres. No és un secret per ningú que la crisi econòmica afecta de manera diferent a la població. Les dades sobre l’atur manifesten que la crisi actual dobla els seus efectes negatius entre la població d’origen estranger. No és estrany, per tant, que una gran part de la població de Salt, especialment les persones d’origen estranger, tinguin seriosos problemes per subsistir amb els 450 € mensuals que aporta el Govern a les persones que han acabat l’atur. A més a més, els efectes de la crisi sobre la gent jove encara són molt pitjors i, en concret, a Salt, deixa en els límits de l’exclusió a la immensa majoria de la seva joventut.
2. Pel que fa a la població d’origen estranger, tant a Salt com a altres poblacions de les comarques gironines, s’afegeix un nou element per comprendre els efectes de la crisi en aquesta població. Totes les dades i indicadors evidencien que la família s’ha convertit en molts casos en el paraigua que aixopluga el temporal. Aquest paraigua no funciona en la majoria de persones d’origen estranger per diferents raons. Una, en molts casos, les famílies que havien emigrat fa ja un bon grapat d’anys ho feien, entre altres raons, per millorar les condicions de vida de la seva família que restava en el seu país d’origen i, per tant, aquesta no por ser un recolzament per les famílies que viuen entre nosaltres. Dos, les condicions del reagrupament familiar impedien en molts casos que les dones, principalment, i el homes reagrupats tinguessin permís de treball. Per això, les estadístiques mostren que hi ha hagut un increment espectacular en els últims anys de dones d’origen estranger a la busca de treball perquè els seus homes estan a l’atur. Però, en les condicions actuals d’oferta de treball, es fa molt difícil que aquestes dones puguin incorporar-se al món del treball i aportar un sou pel manteniment de l’economia familiar i, tres, què dir dels seus fills i de les seves filles joves, nascuts entre nosaltres o que van arribar molt petits. Una gran part han sofert processos d’exclusió al nostre sistema educatiu que els fa enormement fràgils en l’actual situació econòmica i, per tant, han estar acomiadats o simplement no poden accedir a molts treballs (perquè, entre altres coses han desaparegut) que fins ara els estaven reservats.
3. Fa ja més de dos anys, i la nostra associació ho ha denunciat en diferents fòrums, entrevistes amb l’administració, etc., que a la vila de Salt, i a altres poblacions de les comarques gironines, hi ha moltes famílies que passen gana. Les seves criatures arriben al col·legi sense haver sopat, esmorzar i, evidentment, sense l’entrepà o la fruita corresponent que és habitual en els patis de les nostres escoles. I, a més a més, no passen gana únicament persones d’origen estranger, sinó també persones nacionals com persones grans amb un feble recolzament familiar. És cert que, fins fa poc temps, el banc dels aliments era un important recolzament per aquestes persones. Però, ja no és així. Per exemple, a la vila de Salt, les demandes raonades superen en molt a l’oferta i, per tant, es produeixen situacions molt conflictives per poder accedir a una bossa d’aliments al mes.
4. Les diferents prestacions socials no cobreixen les situacions reals d’extrema pobresa. Un exemple és els centenars i centenars de famílies, estrangeres i nacionals, de les comarques gironines que complint els criteris no accedeixen a les beques de menjador per les seves criatures. La resposta de l’administració mai és que no hi ha diners suficients, sinó que no es compleixen els criteris, la qual cosa per una família amb gravíssims problemes per subsistir a partir de la segona quinzena del mes no deixa de ser una broma molt pesada.
5. Per això, no és estrany que una part, encara petita, del jovent que no té cap perspectiva en l’actual situació realitzi petits furts com el menjar congelat d’una casa, la recaptació d’una màquina escurabutxaques o del bar de la cantonada, les bosses de gent gran que no pot córrer per atrapar-los, etc. Certament, no hi ha cap justificació per aquests comportaments que, a més a més, augmenten la sensació d’inseguretat del conjunt de la ciutadania. Sensació que, en el cas de la vila de Salt, té una base real. És a dir, la inseguretat ha crescut notablement en els últims temps i, a la vegada també, la sensació d’impotència de la població per aturar aquests comportaments. De fet, la militarització policial, com ha ocorregut la nit passada, és una solució momentània que és impossible de mantenir en el temps.
6. La situació actual és el resultat de la pobresa de moltes famílies i dels processos d’exclusió i marginació que la nostra societat ha produït en els sectors més febles del jovent. Per això, tampoc és estrany que quan no es fan polítiques específiques des de l’administració dirigides tant a les persones estrangeres com nacionals per pal·liar graus extrems de pobresa i de manca d’inserció social, sorgeixin enfrontaments entre ambdues poblacions, d’altra banda molt febles, que alimenten tots els tòpics i estereotips que formen part del racisme i la xenofòbia.
7. Per a poder revertir la situació actual calen polítiques socials decidides que atenguin totes les necessitats reals de la població. No pot ser que les persones més febles de la nostra societat, sigui quin sigui el seu origen, hagin d’entrar en conflicte per poder accedir a determinats ajuts directament relacionats amb la seva subsistència que, moltes vegades, a més a més, no provenen de l’administració sinó de la bona voluntat d’entitats i associacions privades. La primera pedra de la cohesió social és que ningú passi gana, desprès hi ha moltes més pedres com l’augment dels contactes entre les persones nacionals i estrangeres o el desenvolupament de polítiques per promoure la inserció laboral i social de tota la població, però, ho tornem a dir, la primera és desterrar la pobresa extrema.
8. La situació viscuda a Salt es pot repetir en altres indrets de les comarques gironines. Dir que les coses estan molt malament econòmicament és únicament una part de la veritat. Estan especialment molt malament pels sectors més febles de la població, persones d’origen estranger, famílies monoparentals, vídues, persones discapacitades, etc. Per això, cal a la vegada un esforç solidari de tota la ciutadania que reverteixi en els sectors més febles. I, sobretot, discursos que no desviïn l’origen real dels problemes. Aquests no estan en la immigració, sinó en la manca de polítiques fiscals i socials dirigides a pal·liar les desigualtats i, en conseqüència, a augmentar la cohesió social. La resta és el caldo de cultiu del racisme i la xenofòbia.
Girona, 26 de febrer de 2010
|
|
|
|
|
|
|
Pàgina 1 de 2 |
|
|
|
Feed Entries